13. Així, durant la seva infància, el seu món «[…] era, doncs, els voltants del carrer del Peu de la Creu, i, de la ciutat, ben poca cosa sabia més enllà de les dues dotzenes de carrers que formaven el meu barri». Ibíd., pàg. 6.
14. Quan ja la seva única activitat era la del folklore, va dir-ne:
“Nosaltres mateixos hem viscut una vida molt acostada al poble […] i amb tracte amb la gent hem après una munió de coses que igual sabríem encara que no sentíssim predilecció per la cultura tradicional. Quan ens proposem tractar un tema, prèviament fem una mena d’autorecull: escorcollem la memòria i en gran part dels casos les primeres fitxes són filles d’un aplegament fet en nosaltres mateixos. No hi ha cap dels temes que hem tractat que no ens haguem oblidat dades i detalls de les quals nosaltres ja sabem pertanyents al corpus de tradició que naturalment ens toca en el repartiment entre tots de la tradició nostrada“. Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pàg. 1407.
15. Respecte al primer punt, vegeu J. L. MARFANY. “Al damunt dels nostres cants … : nacionalisme, modernisme i cant coral a la Barcelona del final de segle>, Recerques, 19 (Barcelona, 1987), pàg. 35-113. Veiem l’experiència de J. Amades en relació amb el segon aspecte:
“Encara recordem amb fruïció les gaies estones infantils que havíem passat en la contemplació de les auques exposades en els aparadors dels vetes-fils, dels plats-i-olles i dels herbolaris i en les parades especialitzades a vendre imatgeria i literatura populars que venien a constituir, per dir-ho així, les llibreries dels pobres. Aquests establiments instal·lats en ple carrer, arrecerats als panys de parets, exposaven el paperam que tenien penjat en cordills travessers clavats per mitjà de claus i feien sostenir els fulls amb una canyeta esberlada, tant perquè el vent no s’emportés les auques i altres fulls com perquè la mainada no els estirés. Per aquesta raó hom anomenava aquests establiments, parades de “fil i canya” o de “canya i cordill“. Joan AMADES. Folklore de Catalunya. III, pàg. 796.
Sobre la literatura de canya i cordill”, vegeu per exemple, Julio CARO BAROJA, La literatura de cordel, Madrid, Ed. Círculo de Lectores, 1988, o l’estudi de J. MOLAS, “La literatura de “canya i cordill“, vegeu supra nota 2, dossier L’Avenç, pàg. 14-23.
16. En relació amb aquest aspecte, continuem amb el tema de la literatura de “canya i cordill”:
“Quan em vaig sentir interessat per la imatgeria popular i per la literatura de fil i canya, van reviure en mi amb tota l’emoció aquells moments de la meva vida infantil i vaig cercar en Maçanelles, que per bé que feia molts anys que havia plegat el negoci, encara conservava les existències que li van sobrar, les quals li vaig comprar amb gran goig i emoció i van constituir el començament de la meva col·lecció d’imatgeria. També vaig adquirir el fons de les parades de fil i canya que hi havia instal·lades al Pes de la Palla i a la Riera Baixa, cantonada amb el carrer de l’Hospital davant les quals també m’havia embadalit moltes vegades, de marrec“, Joan AMADES, Quan anava a estudi, pàg., 58.
El mateix va ocórrer amb les ombres xineses, les marionetes, el teatre i el pessebre:
“[…] figures i elements que han desaparegut completament del món pessebrista, i dels quals no hem trobat rastre quan de grans els hem cercat, puix que potser ja eren fora d’ús quan nosaltres els teníem. Més tardanament i ja d’homes hem tret la conclusió que el dit pessebre, quan va arribar al nostre domini, era ja no una peça arqueològica, un element fora d’actualitat que avui se’ns fa molt valuós per poder assentar la pèrdua i la desaparició de diversos elements iconogràfics, molt interessants“. Ibíd., pàg. 34.
17. Sobre tot aquest tema, Pere Sola diu el següent:
“L’Ateneu Enciclopèdic Popular (1903-1939) va arribar a ser un veritable catalitzador d’inquietuds procedents de diversos angles ideològics i socials populars. Va tenir una abundant clientela d’empleats de comerç, estudiants i obrers qualificats. En canvi, la seva influència, no va atènyer el proletariat no qualificat ni, per regla general, els treballadors immigrats. En determinats moments, resultaria difícil de destriar que era principalment l’Enciclopèdic, si una “universitat popular” o una entitat propulsora de campanyes ciutadanes per la millora de la qualitat de vida (habitatge, educació, higiene…) i per la salvaguarda de les llibertats cíviques en els anys tèrbols del pistolerisme”. P. SOLA i GUSSINYER, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, Edicions de La Magrana, 1978, pàg.,81.
Una mostra de tots aquests interessos fou el fet que durant uns anys l’AEP acollí l’Escola Horaciana, fundada per Pau Vila, institució que seguia les directrius de Ferrer i Guàrdia i la pedagogia racionalista i llibertària, És interessant assenyalar la coincidència espacial i ideològica entre Pau Vila i Joan Amades, simultaneïtat que es va tornar a donar quan tots dos es retrobaren al Centre Excursionista de Catalunya.
18. Com veiem, el mercat de compravenda de llibres es va convertir en veritable font de saviesa per a ell com ho va reconèixer en diverses ocasions:
“Les primeres auques i els primers romanços de la nostra col·lecció d’imatgeria, i que en foren com llevat, van ésser adquirits entre llibres vells quan ens dedicàvem a comerciar-hi“. Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pàg. 819.
19. La seva estimació i, en certa mesura, agraïment, envers aquest món el manifesta sempre:
“El comerç de llibres vells constitueix una necessitat tant o més sentida que el de llibres nous. Els llibreters de vell han de tenir un coneixement del llibre que no cal als venedors de nou [ … ] Els llibreters de vell són els veritables llibreters, els qui coneixen el llibre, en saben les edicions i les particularitats, la seva estima i mèrit, a base dels quals el compren o deixen de comprar i el valoren quan l’adquireixen i quan el venen“. Ibíd., pàg. 804.
20. Així ho deixa entreveure Pere Sola, Els ateneus obrers, pàg. 158. A més, el 1916-17 era arxiver de L’AEP. Anys a venir, la dedicació al Folklore va fer que se separés de l’entitat per bé que mai no la deixa del tot, com es pot apreciar en aquest text:
“Sempre resulta suggestiu per a nosaltres, barcelonins, conèixer tot allò que faci referència a la història de la nostra antiga ciutat. És per aquest motiu que, tant en la conversa del dia 9 de febrer, com en la visita feta el següent diumenge, dia 12, fóssim una bona colla a escoltar dels llavis autoritzats del nostre consoci en Joan Amades, tota aquella sèrie de dades, anècdotes i dites que tan bé coneix i explica aquell bon amic nostre“. Excursions 153 (Barcelona, setembre-octubre, 1933), pàg. 42-43.
21. En aquest moment ja necessitava una persona que l’ajudés en la lectura. Així, ja des d’aquests moments, Pere Busquets fou la persona que complí aquesta funció, ministeri que realitza fins a la mort de Joan Amades.
22. La seva mare sempre deia: “El noi?… No hi és!; si el voleu veure, haureu d’anar a l’Ateneu on passa més hores que a casa“. Referit a l’autor per Consol Mallofré, Barcelona, 21 de juny de 1989. El fet de no posseir un horari fix de treball li va permetre ser un dels responsables de la Secció d’Excursions en l’organització d’activitats: excursions, viatges, conferències La primera al·lusió documental sobre aquesta situació, és la referida al primer viatge marítim, de caire turístic, per a les classes populars barcelonines, que va arranjar L’AEP el 1907.
“L’excursió marítima a Mataró 1907 […] Aquell acte fou la primera pedra de l’obra gran que havia d’anar-se bastint en successius anys. Tot organitzant-se les cèlebres excursions col·lectives, devingudes habituals, de l’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR. La Junta que regia la secció en aquella època, la formaven els següents senyors: En Bonaventura de Gatell: president; en Jacinto Cardona, vicepresident; En Vicens Duran i En Sebastià Giralt, secretari […] L’excursió marítima a Roses 1909 […] La Junta de la secció la formaven aleshores, baix la presidència del senyor Camprubí els senyors Serra, Sánchez, Amades, Via, Solanes i Giralt […]”, Sebastià GIRALT, Historial (II), Excursions, 23 (Barcelona, març 1917), pàg.,1-2,
23. La notícia del moment en deia aixo:
“Va celebrar-se el dia 25 de juny la reunió anual de la secció d’Excursions. Per aclamació va elegir-se la següent Junta directiva: President Joan Amades […]“, “De la nostra Junta General“, Excursions, 27 (Barcelona, juliol 1917), pàg., 16.
Una de les escasses referències sobre la seva presidència és, un telegrama que remeté a Francesc Cambó, aleshores ministre de Foment a Madrid, per demanar-li la intervenció en un afer relacionat amb una pujada de tarifes d’uns transports de muntanya. Un paràgraf ens deixa entreveure com J. Amades no fou estrany a la greu situació que es produí arrel de la pèrdua de les colònies l’any 1898:
“[…] en moments en què és més necessari que mai fomentar un intens intercanvi entre tots els espanyols per a què, coneixent-nos, aprenguem a col·laborar conjuntament en l’obra de reconstruir el país“, Excursions, 38 (Barcelona, juny 1918), pàg.,178.
24.- De la següent manera va explicar els seus primers interessos:
“Cap dels llibres que tenim avui no el posseïm d’aleshores; tots els hem haguts d’adquirir posteriorment, puix que el folklore encara no ens interessava. Aleshores sentíem un gran interès per l’astronomia i la cosmografia, la inclinació per les quals ens havia fet anar moltes vegades a l’observatori Fabra. Allí coneguérem el gran astrònom Josep Comas i Sola, i fins hi lligarem una mica d’amistat. Ens tractava amb molta cordialitat i afecte i ens havia honorat rebent-nos també a casa seva. Així mateix, ens entusiasmaven la grafologia i l’entomologia, temes que ens havien fet llegir i observar molt i dels quals havíem escrit i havíem donat conferències. El nostre pare se sentia agradat que sabéssim de números i que parléssim llengües estrangeres, i mentre ell va viure vam conrear les matemàtiques i van seguir cursos de diferents idiomes i no cal dir que vam esprémer en aquest sentit les obres que ens van passar per les mans“, Joan AMADES. Folklore de Catalunya, III pàg. 819.
25. El desenvolupament d’aquesta activitat per part de Joan Amades propicia, en bona mesura, el naixement de l’Esbart de Ciències Naturals de la Secció d’Excursions:
“ […] L’Esbart de Ciencies Naturals. Va ésser format el dia 26 de setembre de 1919 […] Un dels companys de la nostra Secció, aficionat als estudis entomològics, sota el pseudònim de Jeroni Picornell des del mes d’agost de 1917 ha publicat de quan en quan uns articles sota l’epígraf d’Els Insectes. Arran de crear-se l’Esbart de Ciències naturals, en Jeroni Picornell posa els seus treballs, que són llegits amb molt interès i avui ja arriben al nombre de XXII, sota l’abric d’aquest Esbart“. Sebastia GIRALT, “Trets característics de la Secció“, Excursions, 100 (Barcelona, agost 1923), pàg. 379.
En el primer que va escriure sobre entomofília, trobem alguns dels trets distintius del seu tarannà:
“A tu, amic excursionista, que aprofites la festa fugint del brugit de la ciutat i vas al bosc a cercar-hi esbarjo del cos i gaudiment de l’esperit; a tu, que a voltes silenciós i abstret, a voltes alegre i expansiu vas sempre a l’aguait de nous paisatges amb que esplaiar la vista i fixes la teva atenció en tot lo que t’ofereix quelcom d’interessant: a tu, doncs, vull dirigir-me per a parlar-te sobre els insectes […] No sóc entomòleg i, per tant, no’t faré definicions científiques; només te diré qualques mots breus referents a lo moltíssim que sobre insectes podria dir-se, amb la fi d’esperonar-te a que quan te trobis al camp donant pàbul a les teves expansions et recordis d’ells i els dediquis una llambregada, i quan no, si la meva modesta enraonada no arriba a cridar-te l’atenció, te prego almenys que siguis amb ells humà i que’ls respectis“, Jeroni PlCORNELL, “Els insectes, I. Entomofília excursionista“, Excursions, 28 (Barcelona, agost, 1917), pàg. 30-31.
26. Joan Amades al professor Efraïm Morote Best (Universitat de Lima), Barcelona, 18 d’octubre de 1951, EJA.
27. Així ho va declarar en una avinentesa:
“L’any 1909 vam intervenir en l’organització d’un congrés internacional esperantista al qual van concórrer més de mil congressistes estrangers de totes les cultures europees i alguns d’altres continents […]” Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pàg. 518.
28 Per exemple, Grafologia Revuo (1913), Sumo (1914), Catalunya Esperantista (1919), Esperanto (1920), Fulla Esperantista (1920), La Suno (1920), Diari Esperantista (1921), La Esperanto (1921).
29. Així, el 4 d’octubre de 1920 entrava en relació amb el grup La Cina Esperantisto de Sanghai. La seva identificació amb l’esperanto fou tan gran que quan es presenta per primer cop a L’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), entorn de 1917, ho va fer amb l’epítet de Bisbe de l’Esperanto.
Referit a l’autor per P. Bohigas Balaguer, Barcelona, 30 de gener de 1990.
30. Per exemple, en la Kataluna Esperantista (Barcelona, 1925) va escriure el capítol dedicat a la cançó popular.
31. Pere SOLA, Els ateneus obrers, pàg. 155.
32. Veiem una petita mostra de l’ambient que es vivia a l’esmentada Secció. Aquest Editorial, escrit el 1920, moment de greu crisi social a la ciutat comtal ens mostra l’orientació de l’Excursionisme a l’AEP:
“LA NOSTRA IDEALITAT. En aquests temps de tant abassegadores inquietuds, en què una onada de cru materialisme apar haver-se ensenyorit de tota la niçaga humana, mai ens havia semblat tan oportuna la propaganda de nostre credo excursionista, el qual com en totes les ocasions, fuig i es separa en gran manera de aquesta atmosfera irrespirable de baixes passions i inconfessables egoismes. Portats pel nostre gran desig de veure aminorada aquesta pesanta depressió que existeix en l’esperit de la nostra col·lectivitat, encoratjats pel nostre ferm convenciment de nostre cos, sinó que també la nostra pensa, i desvetlla, per tant, a nostra sentimentalitat més noble i desinteressada, sigui’ns permès, una vegada més, posar de relleu com és l’excursionisme un potent antídot contra tota malestruga perversitat, fila de cobejances i afanys materials tristament irrefrenables“, Excursions, 61 (Barcelona, maig 1920), pàg. 114.
33. Veure Llorenç PRATS I CANALS, El mite de la tradició popular. Barcelona, Eds. 62 1988, pàg. 105.
34. Reflex fidel d’aquesta situació fou el declarat matís etnografic que prengué la Secció d’Excursions llavors:
“Els excursionistes no hem d’acontentar-nos en dir solament que la Natura és molt bella i molt agradable, que ens extasien les postes de sol i que els boscos i les muntanyes tenen un encís irresistible que se’ns enduu tot el nostre entusiasme […]. Tot aixo és veritat, sí; però ja ho sabem i estem cansats de dir-ho i de sentir-ho. Hem de deixar córrer ja la epoca del romanticisme i hem de procurar, a l’estimar i admirar la naturalesa, estudiar-la principalment, treure un profit cultural de les nostres correries […], quan anem d’excursió i veiem quelcom d’interès, anotem-s’ho almenys; recollim tots aquells materials que puguin ésser útils a alguna ciència, i quan en nosaltres mateixos hi observem una predisposició latent per a qualsevulla mena d’estudis, no desperdiciem l’hora feliç d’iniciar-nos-hi, puig la beneirem tota la vida […] Hi ha certa classe d’investigacions, com les referents al Folklore i a la Toponímia, per exemple, a les que tothom pot contribuir-hi. Les particularitats de la indumentària, la manera de dir les coses, els costums típics, les tradicions de poble, les pràctiques rurals, les festes consuetudinàries, tot lo que tingui un caient popular, són materials que sempre hauria d’arreplegar l’excursionista per a que els analitzi l’home erudit i els col·leccioni“. ROSALBA, “El Cicle de Conferències“, Excursions, 35 (Barcelona, març 1918), pàg. 126-127.
35. Sebastià GIRALT, “Trets característics de la Secció“, pàg. 378.
36. Un exemple. En una excursió a Berga, així es descrivia la festa de la Patum:
“Aquesta magnífica excursió fou realitzada en els dies 22, 23, 24 i 25 de juny de 1916 […] Era la diada de Corpus, i com en tal dia s’esdevenen les tan celebrades festes de la Patum, decidírem restar-hi tot el dia […]. Lo principal, a nostre entendre, és, no la festa en si, sinó l’ambient que l’enrotlla; és la tradició, són els infants, el poble tot; i posat en el marc de la plaça i de l’església, amb ses escales i la barana d’obra que guarda el desnivell d’un dels carrers amb la plaça, això és lo que li dona la gràcia principal, lo que fa ésser la festa més típica“. “Excursió a Berga-Pedraforca, Fonts del Bastareny“, Excursions, 22 (Barcelona, gener 1917), pàg. 8-9.
37. Val a dir que malgrat que a la Secció d’Excursions recollís les orientacions de caràcter científic del moment noucentista, el tarannà de l’excursionisme renaixentista encara hi tenia una forta presència, aspecte destacat, ja que ens permet veure com es va anar conformant el món ideològic de J. Amades.
38. Joan AMADES, “L’Excursió per l’Ebre“, Excursions, 40 (Barcelona, agost, 1918), pàg. 211.
39. Durant aquests anys, s’especialitza en la compra i venda de materials de clar signe popular com ara auques, goigs, romanços, imatgeria, etc. La família va mantenir la draperia fins l’any 1926, aproximadament, després de la mort del pare el 1924.