Vers una valoració de l'obra de Joan Amades
Aquestes anotacions pretenen tan sols conjuminar algunes reflexions, a tall de cloenda, sobre la seva figura i l'obra, motiu de polèmica i de punts de vista oposats en nombroses ocasions. Val a dir que, malgrat les discussions i les crítiques, encara avui són escassos els estudis seriosos dedicats a l'anàlisi de la seva producció amb la minuciositat que cal. Aquestes reflexions, així com tot el treball, volen ser un estímul més per tal de fomentar aquesta recerca.
Qualsevol estudi crític requereix, com a mínim, el coneixement de variables diverses, que són, com a mínim, tres: conèixer l'home, els seus objectius científics i el context històric i de disciplina precís en el qual es desenvolupa la investigació. Vegem-les:
L'home
J. Amades neix i creix a Catalunya i la Barcelona de la fi de segle i de les primeres dècades del nostre segle. Viu en un món de fortes diferenciacions socials, econòmiques, culturals... Sorgeix perfectament incardinat en la cultura obrera i popular, força diferent de la cultura burgesa i acadèmica. No es pot dir d'ell que fos un d'aquells "joves modernistes o noucentistes". Tot al contrari: era un jove llibreter de vell, del Raval barceloní, ple d'inquietuds. La cesura era tan forta que, fins i tot en la fracció socio-econòmica en què va créixer, hi havia profundes diferències entre l'obrerisme de tarannà anarquista i catòlic.
No ens ha de semblar estrany l'autodidactisme en un món de contrastos tan marcats, on el nivell d'escolarització era molt baix. Malgrat l'esperit de lluita, del tremend esforç de superació realitzat per incorporar-se al món acadèmic i científic (és significatiu que mai no va pertànyer a cap de les grans entitats culturals barcelonines) la manca d'estudis li fou sempre una rèmora. Amb molta intuïció va acumular grans dosis de saviesa en diferents assumptes. Però la manca d'una sòlida formació va impossibilitar, nombroses vegades, acabar de formalitzar, aprofundir i organitzar els estudis de manera més rigorosa i científica. (195) Això va condicionar que molts treballs no poguessin créixer fins on hauria estat desitjable.
Si afegim els problemes purament físics podem arribar a comprendre millor el perquè de les llacunes metodològiques que sorgeixen en moltes de les obres. Els problemes amb la vista que, amb el temps, s'accentueren molt fins arribar a la quasi total manca de visió, propiciaren que la seva eina principal fos la memòria. Era prodigiosa per bé que, en els darrers anys de vida, el féu confondre alguna dada i homogeneïtzar algunes narracions, com declarà Joan Tomàs. A més, l'hemiplegia vingué a complicar molt més la situació.
Els objectius
La seva tasca bàsica fou la recopilació d'alguns aspectes de la cultura popular en estat de transformació o a punt d'extinció. Aquest plantejament s'ha de tenir sempre present per entrar en contacte amb els seus materials. En tot moment va ser conscient del seu rol i ho va proclamar en nombroses ocasions.
A més, s'ha de tenir present l'articulació teòrica i acadèmica deficient del folklore i l'etnologia al nostre país, la qual cosa facilità que J. Amades es fixés uns objectius molt concrets. (198)
El context científic i social
Amb molta freqüència, en el moment d'historiar una disciplina, s'obliden l'instant precís en què es desenvolupà tal o tal altre treball, i se supediten els discursos a les organitzacions o estructuracions del món científic i social actual. Aquesta actitud obvia les concepcions concretes que mouen els estudiosos o les societats en determinades ocasions.
El moment científic, etnològicament parlant, en el qual es formà i portà la investigació i producció, va estar marcat per l' historicisme, és a dir, no per l'observació de la societat en els aspectes més dinàmics (moviments de població, estructures cognitives, etc.) sinó per veure la cultura d'un grup en clau històrica. Així, quan començà a treballar, la ciència etnogràfica estava supeditada a l'estudi dels orígens i l'evolució de la cultura humana.
L' historicisme de Bosch Gimpera, Griera, Carreras Artau, Batista, etc. , fou cabdal per a ell. El seu historicisme s'accentuà quan entrà en relació amb els investigadors adscrits a l'Escola Finesa de la rondallística. (199)
Aquesta visió decantada a l'esbrinament de la fisonomia cultural de Catalunya influí el seu pensament i la seva tasca, en tots els àmbits i sentits:
"Hi ha un ball que s'escapa del que hem comentat: el de Bastons, sobretot quan és realitzat per vells. Nosaltres coneixem més de cent balls de bastons diferents, es pot dir tots vius. Un estudi sobre les particularitats de la indumentària, àrea de cada un dels balls, probables orígens, còpies d'unes colles de les altres, instruments emprats, particularitats dels tipus de la Catalunya Vella i la Nova, comparació amb les variant estrangeres, les pròpies dels pobles europeus i les que ballen els primitius; referències històriques que se'n puguin trobar, i tants i tants d'altres aspectes, pot constituir un bon tema de recerca i una aportació als estudis folklòrics i etnogràfics al mateix temps que de lluïment." (200)
L' historicisme li féu veure la cultura popular com un continuum en el temps: acollia les darreres mostres de la vida originària. (201) Hi feien niu formes ancestrals de vida: la cultura popular era l'últim reflex d'estils de vida passats i oblidats, que restava allunyada, encara, de les formes culturals i científiques més avançades, més civilitzades.
"El nostre propòsit és precisament d'explicar les restes d'aquestes creences ràncies i desacreditades, encara vivents en la nostra gent del camp i de la ciutat de cultura reculada, mantingudes per tradició, potser un xic canviades en llur forma, adaptades a l'ambient d'avui, molt diferents dels de llur temps d'origen, però que en essència la majoria conserva tota llur significació." (202)
Aquesta visió de l'Etnologia, profundament historicista, va conformar-li el pensament i l'acció. (203) Així, va centrar la tasca en una temàtica espai-temps allunyada de les realitats socials properes, a diferència de la més moderna concepció de l'antropologia cultural i social: l'allunyament de la realitat social i més propera, en honor a la justícia i la veritat, no pot, no ho ha de fer, anul·lar totes les seves realitzacions.
A més dels factors de caràcter científic, s'ha de tenir molt en compte el paper que la societat en què visqué tingué en la conformació del seu pensament i acció. No tornarem sobre tot això. Tan sols presentem un gràfic, resum sintètic de les més destacades influències que actuaren sobre ell.
És necessari un estudi profund dels seus escrits: els múltiples camps que va explorar, molts d'ells inèdits en la història del folklore i l'etnografia catalana, obren centenars de possibilitats de cara a l' investigació. (204)
Fer el judici d'una producció com la J. Amades es fa complicat, en especial per la vastitud de l'obra. Pensem, com ja s'ha dit en una publicació recent, (205) que en l'actualitat la postura més coherent vers la producció de J. Amades és doble: d'una banda, respecte i reconeixement i d'altra, discerniment crític. Tenim com a paràmetres les variables i les coordenades apuntades, vegem-ne els aspectes negatius i positius més destacats.
La seva producció és el corpus documental etnogràfic més important del país. S'ha vist esquitxada per la polèmica perquè se li han atribuït defectes de forma i, en alguns casos, de contingut. J. Amades possiblement no va realitzar obres d'elevat rigor metodològic; s'ha demostrat que en algunes (per exemple, en Folklore de Catalunya: Rondallística ) va refondre algunes fonts manuscrites, homogeneïtzant-ne els textos.(206)
Hem de dir que en algunes obres (per exemple, El Costumari Català ) les referències documentals o personals no van ser explicitades amb prou claredat; (207) en altres, en canvi, la minuciositat és força elevada (per exemple, La Casa ). La manca d'explicació de les fonts utilitzades ha provocat que se l'hagi acusat d'inventar festes, rituals, etc.
Considerem que afirmacions d'aquest tipus, en alguns casos, han estat fetes a la lleugera. L'estudi detallat de la seva documentació epistolar ha posat de manifest quines eren les seves fonts d'informació: a més de la informació bibliogràfica (207bis) els innombrables folkloristes locals repartits pel país. Aquesta anàlisi ha permès comprovar com algunes dades del Costumari Català han estat extretes de la seva correspondència. (208)
D'altres imperfeccions que hi podem trobar són una certa manca de sistematització en el tractament de dades, (209) una confiança excessiva en la pròpia memòria, (210) certs oblits, (211) i, des de al perspectiva de l'antropologia moderna, una descontextualització de les informacions respecte a la societat. (212)
Els punts negatius queden compensats pels nombrosos valors positius que les seves obres amaguen. L'objectiu que sempre es va proposar, la recopilació, es va veure acomplert.
De vegades,,la quantitat d'un treball assumeix tals proporcions que la qualitat esdevé un fet intrínsec. El volum d'informació recopilada i de temes és tan elevat que la producció esdevé un gran banc de dades sobre la cultura popular i tradicional catalana. D'aquest manera, J. Amades es converteix en quelcom més que un simple folklorista: la multiplicitat dels seus treballs l'han convertit, com ha assenyalat M. Albert Llorca, tant en un etnògraf de l'oralitat, (213) com de la paraula escrita.(214)
Malgrat que no va parlar de " l'avui del present ", sí que es referí a " l'avui de l'ahir ". Les dades i informacions que recollí, observades en clau etnohistòrica són de gran valor ja que ens mostren aspectes de la vida popular que, si ell no els hagués aplegat, s'haguessin perdut definitivament.
Així, el cas de la descripció dels oficis, dels baladrers, els centenars de fórmules i remeis de medicina popular, les formes de comunicació impresa com ara auques, goigs, fulls de rengle, els detalls sobre el calendari tradicional, etc.
A més, hem de reflexionar també en la dimensió internacional dels seus escrits i valorar el fet que la cultura popular de Catalunya fos coneguda i estudiada arreu del món en moments greus de la vida del país.(215)
Però els valors i el missatge de Joan Amades no es redueix a aquests extrems, ja que el fet de convertir-se en memòria d'unes formes culturals en procés de canvi fou realitzat per ell amb l'esperit de fomentar el contacte i la comunicació, la identificació i l'estimació per la cultura popular i tradicional catalana. Així, la seva figura i obra es projecten en les nostres dies d'una manera extraordinària. Els seus escrits s'han convertit en font d'inspiració de moltes de les nostres manifestacions populars: quan es prepara una festa de qualsevol poble o ciutat de Catalunya, és difícil que una o altra manifestació, imatge, refrany, etc. ( l'"imaginari col·lectiu" ), que ell va recopilar, no aparegui. Així, si pensem, per un moment, en la revifalla de la festa popular a partir de la dècada dels setanta, ens podem preguntar: què i com hauria estat la recuperació de la FESTA a Catalunya sense un Costumari Català , un Folklore de Catalunya o un Gegants, nans i altres entremesos ? (216)
NOTES
195 En el moment de referir-nos a aquests aspectes és imprescindible coneixer les seves fonts formatives, metodologiques i teoriques. En primer lloc, cal citar les produccions literaries, historiques, folklorístiques i els models ideologics nascuts a l'empara de la renaixença. Els diversos aspectes que aquesta configura, foren aliment permanent en la seva tasca. Pero no tan sols hereta aquests aspectes sinó també altres, de caire negatiu per la seva tasca: refundició de texts impresos, no citació de fonts, etc. Juntament a les fonts renaixentistes, cal destacar tota la literatura de "canya i cordill", la imatgeria popular, etc. , tan freqüents en els medis on es va moure. A més, no es pot oblidar la influencia d'obres com les d'A. Van Gennep (Manuel de Folklore Française contemporaine), P. Sébillot (Floklore de France), J. Frazer (Le Rameau d'Or), G. Cocchiara (Il linguaggio del gesto [1932], La vita e l'arte del Popolo Siciliano nel Museo Pitré, 1938), R. Corso (Folklore), P. Saintyves (Manuel de Folklore).
196 Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 1383. Volem parar esment en el fet de la crida que fa vers la utilització dels mitjans audio-visuals per al treball etnografic.
197 Ibid. , pag. 1424.
198 Sobre aixo va assenyalar:
"La teoria general del folklore esta encara per fer i es fa difícil davant la constant ampliació del domeny de les investigacions que contínuament plantegen problemes i dubtes." Joan AMADES, Folklore de Catalunya, I, pag. 23.
199 Són molts exemples disponibles del seu pensament envers aquest assumpte pero potser in breu text, publicat el 1963, resumeix aquesta concepció:
"A través del examen de los documentos etnográficos catalanes de resabio más arcaico y primitivo parece deducirse la presencia de dos zonas culturales originarias, bien determinadas geográficamente, correspondientes al N. una de ellas, y al Mediodía la otra [.] Entre los vestigios de prácticas primitivas de carácter ritual y ceremonial que han llegado hasta la presente generación se percibe una notable diferencia bien acusada entre las dos Catalunas [.] La notable diferencia básica de documentos de raigambre profundísima, que se pierde en los remotos arcanos del hombre, distinción senalada por una delimitación geográfica bien precisa, parece revelar una procedencia distinta determinada quizá por una diferencia de razas: norte-europea la una y más bien afro-ibérica la otra [.] En la estampería tradicional catalana impresa pueden considerarse tres diferentes aspectos: el objetivo, el iconográfico y el iluminado. En la imaginería humilde destinada a los ignorantes ha sobrevivido la forma arcaica del libro dedicado a los analfabetos, formado únicamente por gravados sin palabra alguna aclaratoria, destinados a las masas iletradas para ayudar a su instrucción por la simple contemplación de imágenes y de grabados, cuya vista poseía a menudo una fuerza retentiva muy superior a la de la palabra." Joan Amades, Cataluna, "Enciclopedia de la Cultura Espanola", II, Madrid, Ed. Nacional, 1963,
pags. 201-202.
200 Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag.1384
201 Una viva il.lustració dels seu pensament en aquest sentit :
< La pagesia de moltes contrades, adhuc de les més civilitzades de l'Europa i de les més allunyades cronologicament dels temps prehistorics, molt especialment les dones, conserven encara, gairebé a penes descolorida, la credulitat avial : senten els terrors esglaiadors de la nit, de l'inconegut i de l' inexplicable. Són molts encara els qui creuen en l' intervenció dels morts, en les aparicions demoníaques i en el vagabundatge d'homes tornats besties o d'animes en pena [.] > Joan AMADES, Folklore de Catalunya, I, pag 80.
202 Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 930
203 El comentari que Radio Barcelona (17 de gener de 1959, programa Esto es radio) realitza el dia de la seva mort, permet precisar de forma més acurada la seva tasca.
"Tradiciones, leyendas, costumbres, canciones y bailes que conservan, aún, el antanón espíritu de nuestra historia y de nuestras virtudes radicales, fueron motivo de las más extranas investigaciones y tema de los más bellos escritos de Amades Gelats. Con su pluma de limpia y clara prosa, recreó costumbristas difuminados por el tiempo, que tuvieron, además, concreta constancia editorial en gran número de libros valiosos. Enamorado fervorosamente del caudal inagotable de un pretérito como el nuestro, prieto de contenido patriarcal y hogareno; riquísimo en expresiones de cálida entrana popular, Amades Gelats fue como un puente de oro entre las dos riberas de la Cataluna tradicional y la modernamente progresiva." Font: EJA.
204 Hem de tenir present que aquest estudi quedara condicionat pel model etnografic i antropologic a través del qual es realitzi, ja que un dels problemes que n'afecten la producció ha estat el mateix que el d'altres estudiosos de la nostra antropologia: els moderns corrents antropologics no han valorat, en la mesura suficient, l'esforç realitzat així com els ensenyaments que d'ells se'n puguin treure.
205 Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i La Franja, Barcelona, Fundació Serveis de Cultura Popular /Ed. Alta Fulla, 1989, pag. 558.
206 Aixo, Carme ORIOL ho ha demostrat en la seva tesi de llicenciatura Aproximació a la Rondallística de Joan Amades: catalogació i fonts, Universitat de Barcelona (Tarragona), 1984, Inedita. Vegeu també: C. ORIOL, "Les fonts de documentació de Joan Amades com a rondallista", Perspectiva Escolar, 104 (Barcelona, 1986), pag. 41-44.
207 Així, gran nombre de documentació impresa que apareix en els seus treballs no esta ressenyada, com és el cas del Dietari del Antic Consell de Barcelona o de les Rúbriques de Bruniquer, de les quals va extreure abundant informació pero obviant indicacions precises de volums i pagines.
Si parlem de les fonts orals, no va considerar necessari assenyalar les referencies exactes dels seus informants. D'aquesta manera, en més d'una ocasió fou acusat de plagiar o copiar dades, com fou el cas del gendre de Salvador Vilarrasa que l'any 1950, mitjançant el Sr. Juan Moreno, de Ripoll, així li ho va indicar. Possiblement - sembla que fou molt probable, com s'ha posat al descobert gracies al seu epistolari- va usar la informació que S. Vilarrasa o T. Raguer li van enviar, sense citar la font concreta en el moment de publicar les dades. A més, considerava, equivocadament, que no era imprescindible per a la investigació:
"[.] la necessitat, que hom ve a suposar com a absoluta, de saber el nom del personatge consultat, fins al punt de negar valor al document que no pot acreditar la procedencia avalada pel nom de qui l'ha facilitat. La gent senzilla té molts perjudicis; un dels que estan força estesos és el del nom; molts tendeixen a amagar i dissimular el nom complet per por de que se'l faci objecte d'encís i se'ls doni mal per mitja del nom, segons una creença antiga i estesa per la majoria de pobles civilitzats d'avui [.] Considerem una indiscreció, en alguns casos adhuc ens atreviríem a dir una ofensa, el preguntar de manera directa i contundent el nom a una persona que ens ha rebut, i ens ha servit en allo que li hem demanat, sense que ell n'hagi tret cap profit." Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 1415.
207bis Cal assenyalar que, gracies als seus amplis coneixements bibliografics va usar un gran nombre d'obres, moltes d'elles poc conegudes o treballades, com ara la de Julián de Chía, La Festividad del Corpus en Gerona (1895) o bé la de Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona en 1865 (1888).
208 Per exemple, és el cas de la narració de les festes que es feien a Sils per Sant Ponç (Costumari Catala [edició de 1983]. vol. III, pag. 589), descrites en una comunicació de Dolors Maymí, la Bisbal, 21-1.1926. Un segon exemple: les festes amb motiu del Corpus de Blanes (Costumari Catala [edició 1983], vol. III, pag. 145 ) són explicades en una lletra titulada Folklore Blanenc, sense data ni autor. D'altres comprovacions que s'han pogut fer són les referides a la festa de la sembra de pinyons de Cabanes (Costumari Catala, [edició, 1983], vol. III, pag. 621) i a les festes de la Santa Creu d'Anglesola (Guia de les festes tradicionals de Catalunya, pag. 150).
209 Una de les crítiques més corrents que s'han fet de la seves obres, és la que Josep MASSOT i MUNTANER realitza sobre els volums del Folklore de Catalunya (Rondallística i Cançoner) per a Estudis Romanics (VII [Barcelona, 1959-1960], pag. 194-197). La seva crítica tingué com a eix la inexactitud d'alguns detalls i una no adequada organització de la documentació. Així, en referir-se al Cançoner, diu:
"L'ordenació seguida, barreja de l'element literari, el musical i l'etnografic és molt discutible i, algunes vegades, equivocada[.] En conjunt, podem dir que l'obra d'Amades és prou interessant com a vulgarització i per la significació que té dins la historia del nostre folklore, pero en el terreny purament científic, si bé és de gran interes per l'enorme nombre de documents que aporta -molts d'ells inedits-,no podem fiar-nos completament del que diu fins després de comprovar-ho per altres mitjans."
210 Joan TOMAS, Publicaciones de música popular en Cataluna (revistas, libros, colecciones, discos). Trabajos de búsqueda (estado actual), "Acta Musicológica", XXXII, pag. 124.
"Con sentimiento hay que hacer constar que las citas de los nombres de los cantores, fechas en que fueron recogidas y procedencia de las canciones no son siempre exactas en las obras de este autor. Quizás la miopía, muy cercana a la ceguera, que padecía, le obligaba a forzar demasiado la memoria, y ésta no le era siempre fiel."
211 Per exemple, a Folklore de Catalunya, III, quan parla dels qüestionaris de caire etnografic, s'oblida els que va elaborar a l'AEFC.
212 Sobre aquest tema vegeu Llorenç PRATS, "Els precedents dels estudis etnologics Catalunya. Folklore i Etnografia (1853-1959)" , Ciencia, 15 (Barcelona, 1982), pag. 26. Aquesta circumstancia es fa palesa en alguns dels escrits de J: Amades pero també és necessari assenyalar que, en la mesura de les seves possibilitats, ho va intentar:
"Hem reunit no sols els termes que concretament es referien al tragí, sinó també tot allo que amb ells es relaciona, i ens hem interessat tant per les coses mateixes, com pels qui les feien i per tot el que del seu ús i construcció es derivava. Hem procurat també reunir [.] tot altre element que al seu entorn pogués contribuir a fer coneixer els usos i costums dels que intervenen en el nostre tema, per poder reconstituir fins on ens ha estat possible l'ambient per ells viscut." BCD, XIX (Barcelona, 1931), pag. 64-66.
213 Sobre aixo, vegeu la presentació de Marlene ALBERT-LLORCA a l'obra de Joan Amades L'origine des betes, Carcassona, Ed. Garae/Hesiode, 1988. De fet, si poguéssim destil.lar la seva obra, un aspecte brillaria amb llum propia: l'aparició de la societat civil. Contínuament es fa efectiva la presencia de la Antonia Canari, dita la Capblanc, pentinadora, La Maria dels trossos, venedora de robes a terminis, La Rosalia Planqués, drapaire rossellonesa ( Joan AMADES, Guia llegendaria de Barcelona. El Raval, Barcelona, Estampa de la Neotípia, 1934, pag. 61-63 o de Valentí Carreres de Martorell, fill de mestre corder, Joan Miret, corder de Barcelona (Vocabularis d'indústries tradicionals, "Anales del Instituto de Lingüística, VIII [Mendoza, 1962], pag. 305-306) i molts d'altres. Prendre en consideració la valua d'aquesta dimensió dels seu treball, permet jutjar amb més fredor aquells comentaris entorn a l'autenticitat dels seus materials. Tenir com a font d'informació l'oralitat li va permetre inventariar actes o manifestacions de la cultura popular desconeguts i difícils de comprovar per altres mitjans.
214 Vegeu Dominique BLANC i Marlene ALBERT-BOSCH, L'imagerie catalane. Lectures et rituels, Carcassona, Ed. Garae/Hesiode, 1988.
215 Una de les seves fites més importants sempre fou el fet de propiciar la presencia de Catalunya a l'exterior:
"Amb l'intent d'aportar elements de judici i estudi als homes de ciencia i que Catalunya aporti els seus materials a l'obra mundial de l'etnografia, ens hem decidit a fer el present recull [.]." Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 930.
216 Ajudar a la recuperació de la festa és un dels valors més destacats de la seva producció, fet llunya ja en el temps:
"Últimamente había tenido el gozo de tratarle personalmente y hoy hace dos anos exactamente que se hallaba en nuestro pueblo a fin de obtener fotografías del "Ball de Faixes" de la localidad que gracias a él hacía su resurgimiento toda vez que su esposo nos facilitó la música del mismo que tenía recogida y que creíamos desaparecida." Francisco Parés a Enriqueta Mallofré, Sant Martí de Tous, 20 de gener de 1959. EJA.